A l'arribar a l'altura de “el Puente’l Parque” tenim a la dreta “la Casa Cultura” edifici de rajola construïda en 1994 i un poc més endavant tenim diverses cases, del segle XVIII i XIX i construïdes sobre les restes de l'antiga muralla, amb ràfecs i façanes de tipus tradicional.

 

On s'acaben aquestes cases encara podem apreciar una petita torre de la muralla, “la Torre l’Hospital” [2], convertida avui en dia en casa.

 

I creuant el carrer tenim “la Casa’l Medico”, edifici que encara que actualment posseeix un dubtós gust estètic té un valor històric molt important, doncs en el seu solar es trobava l'antic Hospital de Cossonda, en el qual s'ajudava a morir als nostres avantpassats.

 

Enfront de “la Casa’l Medico” baixa una petita costa, la prenem i vam entrar en “la Replaceta’l Molino” [3], urbanitzada en el segle XVII, encara que molt transformada, i cridada així per l'antic molí i almàssera d'oli que s'hi trobava i que va estar funcionant fins bé entrat el segle XX.

 

Tornem a sortir a “la Carretera” i si girem la vista a l'esquerra podrem veure una part de mont que es va desmuntar perquè entrés aquesta Seguim a la dreta i a l'arribar a l'encreuament a la dreta altra vegada per “el Puente’l Lavadero”, substitut d'un altre que al seu torn era substituït de “el Puente Roto”, que es situava una mica més baix del d'ara, i que era de mig punt i que va ser construït en el segle XVIII i demolit en els anys 50 del segle XX per a permetre el pas de vehicles.

 

El creuem i anem deixant a l'esquerra “el Lavadero" i “el Matadero” [4], dues edificacions de meitat del segle XX i que encara estan en ús, si bé “el Matadero” no es pot usar legalment des de l'any 2001.

 

Seguint recte arribem a “el Parque la Balsa” [5], deixant a l'esquerra “la Balsa” i creuant el riu per “el Puente la Balsa”, petit pont de mig punt fet en 1997 que intenta recordar a “el Puente Roto”.

 

Creuat “el Puente la Balsa” podem descansar un poc en aquest parc o prendre un mos mentre apreciem les distintes espècies vegetals que poblen aquest bonic lloc.

 

Fet aquest descans podem seguir el curs del riu cap avall fins que arribem a “la Caseta las Brujas” [6], petita edificació del segle XVI que conté un pou i que conta la llegenda de tradició popular que aquest pou es comunica directament i per mitjà d'un passadís amb el Castell i que així en temps de setge els habitants d'aquest podien baixar al riu a per aigua o escapar per aquí al setge, també es conta que aquesta casa la va fer el mateix Diable en una nit per encàrrec de les bruixes i que per aquest passadís, transformades en gats negres, aconseguien entrar en l'Església Alta, i canviar les coses de lloc, i en les cases amb pou, sent sinònim de molt mala sort trobar un gat negre ofegat en el pou de casa i coincidint, conta la tradició popular, amb la defunció d'alguna dona en el poble, i que aquí es reunien les bruixes per a volar en processó al sàbat en "Peñas Planas". Avui en dia encara es pot veure algun gat negre vagant pel seu voltant, sobretot al vespre.

 

Deixant llegendes a part i si disposem un poc de temps podem perllongar un poc més nostre passeig pujant amb cura a "la Carretera" i buscant entre la pineda podem trobar un conjunt de 19 coves organitzades en 5 carrers. Algunes van estar habitades fins el primer terç del segle XX i a l'entrar en elles encara es pot endevinar l'organització dels habitacles i les parets exteriors de les cases que les contenien. Una vegada fet aquest tornarem pel camí que hem vingut des de “ el Lavadero” i abans d'arribar a ell girem a la dreta per “el Rabal del Río Bajo” i al pujar la petita costa girem a l'esquerra i vam arribar a “el Rabal de Carramonací”, començat a edificar a principis del segle XIX.

 

El que ens crida primerament l'atenció és “la Casa Gonzalo” [7], una de les quatre cases senyorials de Cossonda, que és un solemne caseriu recentment restaurat i  que presideix “la Replaceta Carramonací”, en el qual podem apreciar les seves dues porxades de mig punt, la seva façana híbrida, el seu escut nobiliari i una petita llosa de ceràmica que posa el nom del carrer.

 

Enfront d'aquesta casa, a la dreta també tenim unes cases que formen aquest “Rabal” i que són de principis del segle XIX, posseint algun ràfec de tall tradicional.

 

No seguim per aquest carrer, sinó per la qual puja un poc i voreja “la Casa Gonzalo” i ens topem al fons amb “la Casa las Bayonas” [8], altra casa senyorial, del segle XVIII, habitatge familiar per part de mare de la cèlebre pianista aragonesa Pilar Bayona López de Ansó, a la qual la gent major encara recorda venint a passar a aquesta casa els estius.

 

En “la Casa las Bayonas”, dintre de la seva deterioració encara podem apreciar la seva porxada de pedra negra, amb el seu escut nobiliari damunt d'ell, el seu ràfec de fusta poc pronunciat, la seva façana a tres plantes, amb dues finestres reixades, dues balconades i en la zona superior diverses finestres dintelades, la petita llosa que posa el nom del carrer i altra amb el nombre de la casa i una canella de ferro que fa de desguàs a l'altre costat de la casa.

 

La Fundació "Pilar Bayona" està buscant poder rehabilitar aquesta casa per a fer allí un museu amb l'obra de la pianista.

 

“La Casa las Bayonas” ens obre pas a una dels carrers més bonics de Cossonda “la Calle la Ceida”, oficialment Calle de Pilar Bayona, la més populosa fins fa bé poc, el que ens recorda aquella rondadera cossondana que deia:

 

En la calle de la Ceida

se paró un día un galán

y al ver las mozas que había

ya no quiso salir más.

  

Que significa "En el carrer de la Ceida / es va parar un dia un galant / i al veure les mosses que hi havia/ ja no va voler sortir més".

 

Caminant “la Calle la Ceida” anem veient a mà esquerra un conjunt de cases que semblen idèntiques, dels nombres 26 al 8, i que només les reformes de cada amo les diferència, són “las Casas Logadas” [9], edificades en el segle XVIII com cases econòmiques en règim de lloguer per a la gent que s'anava apropant a viure a Cossonda en aquests anys i que no trobava cases on habitar per la seva situació econòmica. Aquestes cases són de petites proporcions i la distribució tradicional de les seves façanes és d'una porxada de mig punt, convertit ara en gairebé totes en una simple porta, una petita finestra, convertida ara en la majoria en una balconada, i un petit ull damunt, convertit ara en gairebé totes en una obertura dintelada. La seva distribució interna en totes és idèntica, llevant les reformes de cada casa, pati en l'entrada, estable al fons i després corral, escales al primer pis, habitació al corral ("la cambra"), cuina-menjador amb llar de sòl al carrer ("el fogaril"), escales al segon pis i graner ("la falsa"). Només les diferència la simetria, és a dir, en unes les escales i l'estable estan a l'esquerra i en unes altres a la dreta.

 

Aquest conjunt encara conserva ràfecs tradicionals en els nombres 26, 22 i del 18 al 10 i porxades tradicionals en el 14 i el 10. En el costat de davant també podem apreciar un parell de porxades més, a més de la petita plaça, “la Replaceta la Ceida”, que s'obre a mitjan el carrer. Després encara podem observar altre ràfec tradicional en el nombre 3 i altra porxada de mig punt en el 1.

 

A l'arribar a l'encreuament de “ la Calle la Ceida” amb “la Calle las Eras Yermas” podem veure altra petita placa amb el nom del carrer. Aquí anirem uns metres cap amunt, fins el nombre 17, casa tipus tradicional de l'antic pagès de Cossonda [10], del segle XVIII, i que conserva la seva porxada de mig punt, els seus ràfecs tradicionals i la seva façana mitjanament conservada, a més del seu interior poc canviat.

 

Tornarem cap avall podent veure més ràfecs i algun arc de mig punt camuflat en alguna façana fins que arribem gairebé a “la Plaza la Iglesia”. A l'esquerra, en el nombre 1, tenim un ampli edifici, que actualment fa de “Bar Parroquial” [11] en el quin cal admirar la seva porxada d'entrada.

 

En el just moment que arribem a “la Plaza la Iglesia, si girem la vista a l'esquerra ens trobem amb “la Canecilla”, estret carrer que respecta el perímetre de l'església i que té dos petits arcs, de 1898 [12], que fan de contrafort a la paret de l'església

 

En aquesta plaça crida l'atenció l'edifici de l'Església de la nostra Senyora dels Àngels [13], començat a edificar en 1681 i consagrat en 1686, orientada cap al nord, amb una succinta façana en rajola, l'entrada en arc de mig punt, dos rellotges, un de nova obra de dubtós gust i altre de sol restaurat i amb els nombres no molt concordes amb la façana, i una esplèndida torre amb dos cossos quadrangulars, albergant el segon les campanes, refoses en 1911 amb els noms de “María de los Angeles”, a la del nord, “Barbara”, a la de l'oest, “Bernabé” o “Valera”, a la del migdia, la major amb 734 kg., i “Petra”, a la de l'orient, la menor amb 394 kg. (Per a veure el Plànol turístic de l'Església prem aquí). (Versió original en castellà)

 

Colmata la torre un tercer cos octogonal i una cúpula col·locada al setembre de 1998 que assembla a l'antiga de 1911 que va caldre desmuntar.

 

Entrant a l'edifici de l'Església cal baixar, primerament, les escales que donen accés al rebedor. Travessem les portes que ens separen de la part de culte i gens més entrar aconseguim una vista general de l'Altar Major, el Púlpit, els bancs, les Capelles i altres ornaments de l'Església.

 

Si girem la vista cap a l'esquerra i cap amunt veurem l'antic òrgan de l'Església Alta, que es va baixar a aquesta altra agregant-li l'aflautat.

 

Per a començar la visita començarem caminant cap a sota òrgan i veurem a l'esquerra una petita porta que dóna accés al campanar i al cor, on es troba l'òrgan i un gran faristol que servia per a llegir els llibres amb els quals cantava el cor. Normalment està tancada.

 

Si seguim al capdavant trobem la Capella de Sant Anton, amb un retaule de fusta tallada, daurat i amb tres imatges, la central és de Sant Anton, i l'altar.

 

La següent capella que ens trobem és la de Sant Josep, amb un retaule daurat presidit per la imatge de Sant Josep i el Nen agafats de la mà i quatre columnes tornejades i rematat per una conquilla compostelana. Davant del retaule es troba l'altar.

 

Després arribem a la Capella de la Verge del Carme, amb altre retaule daurat molt adornat, presidit per un llenç, i amb un forat folrat de vellut blau i estrelles daurades que conserva una imatge de la Verge del Carme i el Nen. També aquesta capella té el seu altar.

 

Entre aquesta i la següent capella, davant, tenim unes petites escales que donen accés al púlpit, en elevat, lloc on els capellans “lanzaban la pedricadera”.

 

En el següent buit es troba la Capella de Sant Ramon amb un estret retaule amb dos llenços, un de San Ramon, i quatre columnes tornejades i un petit buit que alberga la imatge de la Verge de la Cama. Presideix aquesta capella un altar i damunt d'aquest una petita imatge del Sagrat Cor.

 

Pegada a aquesta es troba la Capella de Sant Bernabeu, amb un gran retaule daurat i tres imatges, la central de Sant Bernabeu, restaurada en l'any 2001, en acció de predicar. Aquest altar va ser inaugurat per Mossèn Juan de Lario i Lancis en 1753 i el sòcol de jaspi que envolta a Sant Bernabeu va ser portat de les pedreres de Fontfreda (Comarca de la Xiloca) i el sòcol de pedra negra que subjecta el retaule es va portar de Calatorat (Valldexaló) i es va pagar a 5 sous el pam cúbic.

 

Si passem per la petita porta que hi ha sota el Retaule de Sant Bernabeu vam arribar a la Capella del Sagrat Cor, on tenim un petit buit on es troba una imatge amb un Crist portant una Creu, el Crist de Natzaret i una imatge amb un lleó als seus peus i amb un llibre i en acció de llegir. En el centre d'aquesta Capella es troba una imatge amb un Crist jacent, el Crist de la Cama, que es treu en les processons de Setmana Santa, i, finalment, presidint la Capella la imatge de la Verge de Mayo, que presideix l'Església en el mes de maig.

 

Abans de passar a l'Altar Major trobem en el sòl una tomba amb una làpida negra. Hi reposen les restes de Mossèn Jerónimo Miravete, mort el 2 de juny de 1622, i aquesta tomba es trobava originàriament en l'Església Alta, sent baixada a aquesta quan es va construir.

 

Presideix l'Església l'Altar Major, de finals del segle XVII, amb un retaule daurat d'estil barroc, amb quatre columnes tornejades i tres imatges principals, la del centre la nostra Senyora dels Àngels i als costats Sant Pere i Sant Pau.

 

Aquest Retaule el presideix al capdamunt un Crist del segle XV que és anterior a la construcció de l'Església, ja que estava en l'Església Alta, i en el seu centre posseeix un Sagrari d'or i plata. En aquesta part de l'Església també trobem la taula que fa d'Altar, un crucifix d'estil plateresc, del segle XV, que també estava en l'Església Alta, la Pila Baptismal i tres conjunts de bancs, un per als Capellans i dos per a les Autoritats.

 

Passem a la Capella de la Verge dels Dolors, sòbria capella amb una imatge d'aquesta verge, que es treu en Setmana Santa, i un llenç de la Passió de Crist.

 

A l'esquerra hi ha una porta que comunica amb la Sagristia i a la dreta altra que comunica amb la següent capella, però que ara està tancada.

 

Així que sortim altra vegada per l'Altar Major i vam arribar a la Capella del Santíssim Crist amb un retaule en daurat i negre amb tres imatges, la central d'un Crist Crucificat, de gran valor artístic i expressió immillorable en el rostre, i les dels costats de la Mare de Déu i de Sant Joan. Aquest retaule es creu que també el va inaugurar Mossèn Juan de Lario i Lancis en la segona meitat del segle XVIII.

 

Pegada a aquesta està la Capella de Sant Antoni de Pàdua amb un petit retaule daurat amb quatre columnes tornejades, dos llenços, el de baix de Sant Antoni de Pàdua i el de dalt de la Verge de la Immaculada, i un altar.

 

La següent Capella és la de Sant Miquel, amb altre retaule daurat ple d'adorns i amb dos llenços, el de baix representant a Sant Miquel. Aquest llenç està datat del segle XVI i va ser baixat de l'Església Alta.

 

Passem a la Capella de la Verge del Rosari i en ella ens trobem un excel·lent retaule daurat amb quatre columnes tornejades i ple d'adorns. Conté tres imatges, la central és la Verge del Rosari, ricament ornamentada amb mantell daurat a l'estil de l'època. Va ser adquirida en 1586 per la seva Confraria i es trobava en l'Església Alta. Aquest Retaule es va construir en 1713 i el va pagar la seva Confraria, per la construcció i tallat 200 lliures jaqueses i, per daurar-lo 280, i es creu que és el millor de tots els retaules de l'Església.

 

La següent Capella és la de la Verge del Pilar amb un retaule daurat amb quatre columnes tornejades i cinc imatges, la central de la Verge del Pilar, les dels costats de Sant Jaume i Sant Roc i dalt altres dues imatges més. Presideix aquesta Capella un altar.

  

I finalment arribem a la Capella de Sant Joan, amb retaule també daurat i amb tres imatges, la central de Sant Joan Evangelista i les dels costats de Sant Camil i Sant Pasqual. Com el de Sant Bernabeu, aquest retaule també va ser inaugurat per Mossèn Juan de Lario i Lancis en 1753 i també el sòcol de jaspi que envolta a Sant Joan va ser portat de les pedreres de Fontfreda (Comarca de la Xiloca) i el sòcol de pedra negra que subjecta el retaule es va portar de Calatorat (Valldexaló) i es va pagar a 5 sous el pam cúbic.

 

Completen la Capella un Crist Crucificat i els dos bustos més antics, juntament amb la imatge de la Verge del Rosari i el Crist de l'Altar Major, que hi ha en Cossonda. El bust de Sant Bernabeu, encarregat en l'any 1600 per a l'Església Alta, la quina presidia, i el bust de Sant Joan de l’Armita, encarregat en el mateix any per la seva Confraria i que presidia l'Ermita de Sant Joan.

 

Sortint d'aquesta Capella arribem a les portes que ens han donat entrada a l'interior de l'Església i des d'aquí podem tornar a apreciar una vista gairebé completa de tot el contingut i passejar pel centre contemplant els sostres, cúpules, finestrals i també, per què no, el ruïnós estat que es troben algunes de les seves parts.

 

Fet això podem tornar de nou a la plaça i girant a l'esquerra podrem veure “el Mercáu” [14], edifici cobert que fa de llotja en els dies de pluja, construït per la meitat del segle XX, de rajola i amb diversos arcs, tant a l'entrada amb en els finestrals. Conté tres petits cartells turístics.

 

Després ens tornem a trobar amb “el Puente la Plaza”, un petit carrer paral·lela al riu, “l'Estrecho”, i separada d'aquest pel mur de defensa, començat a construir a la fi del segle XVII per a defensar l'església de futures avingudes. Continuem per "la Plaza la Iglesia" cap amunt fins trobar-nos en la confluència d'aquesta amb dos carrers.

La de davant, “el Barranquillo” o Calle de San Bernabé, respecta el traçat d'un antic barranc cridat “de la Hoya” o “de las Chotas” que per la seva perillositat en moments de pluges torrencials va haver de ser desviat per mitjà d'un canal pels afores del poble.

No seguim per aquesta sinó per l'altre carrer que segueix a l'esquerra, “la Calle la Balsa”, oficialment Calle de San Cristóbal, entrant en “el Rabal de la Fuente”, començat a edificar en el segle XVII.

Gens més entrar, a mà esquerra, tenim “la Capilleta” [15], del segle XVII, petita esquerda en la paret d'una casa i que albergava una imatge de fusta, actualment està tapada i amenaçada de demolició per la ruïna en que es troba el seu edifici. Seguim entre alguna porxada i ràfecs tradicionals cap amunt i a l'estrènyer-se el carrer arribem a unes ruïnes.

 

En aquest solar es trobava fins abril de 2003 “la Casa la Fuente” [16], del segle XVIII, una altra de les quatre cases senyorials de Cossonda, amb “la Casa Gonzalo”, “la Casa las Bayonas” i “la Casa Certales”, que pujarem després.

 

Aquesta enorme casa es caracteritzava per la seva porxada de pedra negra rematat pel seu escut nobiliari, les seves balconades, tant a “la Carrera la Fuente” com a "la Replaceta la Fuente", els seus ràfecs, la seva façana i també les cases confines, del servei, que interiorment feien un conjunt de passadissos i d'habitacions que les comunicaven entre si.

 

A la dreta tenim en una casa, també del segle XVIII, que actualment és la “Casa Rural Natura” [17].

 

Una mica més amunt, a l'esquerra on s'acaben les ruïnes, hi havia una petita casa, que en els seus darrers temps havia estat deshabitada i després havia estat les quadres de “la Casa la Fuente”. Aquesta casa per la seva sobrietat i formes es podia prendre com la casa tipus tradicional de l'antic jornaler de Cossonda [18].

 

Si vam seguir avant en la següent casa tenim una bella balconada [19], que dóna a l'altre costat de la casa en “el Barranquillo la Balsa”, i al poc arribem a l'altura de “la Casa Certales” [20], del segle XVIII, última casa pairal que ens queda per veure, amb la seva porxada, escut, finestrals i façana, encara que aquesta última molt canviada per una reforma que es va escometre en l'estiu de 2002.

 

En l'entorn d'aquesta casa també trobem diverses porxades més de mig punt, ràfecs tradicionals i algun respirador en el sòl d'algun celler casolà.

Tornem cap avall, per on hem vingut, fins les ruïnes de “la Casa la Fuente” i vam girar a la dreta per “la Calle la Fuente” fins la replaceta homònima.

A l'arribar aquí, a l'esquerra, encara podem observar un arc de mig punt d'entrada camuflat en una porta i un poc més endavant trobem “la Fuente” [21], amb les seves tres canelles, dos daurats i “el Caño Negro”, urbanitzada a la fi del segle XVII i restaurada, juntament amb “el Puente la Fuente” amb dubtós gust en l'any 2003.

 

Després de refrescar-nos en “la Fuente” creuem el Riu Algairé per “el Puente la Fuente” [22], pont edificat a la fi del segle XVII per a solucionar el pas de cavalleries i carruatges d'un costat a l'altre del riu, ja que al construir l'església i necessitar els murs de defensa per a evitar la seva possible inundació, aquests murs van impedir el gual que es realitzava pel riu fins llavors, havent de construir dos ponts elevats, “el Puente la Plaza”, per als vianants, i “el Puente la Fuente”, per als usos ja comentats, creant un conjunt urbanístic, els dos ponts i el mur, complementari i contemporani a l'església

 

“El Puente la Fuente”, juntament amb “la Fuente” i “la Casa la Fuente”, formaven un dels conjunts més importants d'Aragó de l'arquitectura tradicional civil del Barroc de finals del segle XVII fins la desaparició de la citada casa i la restauració de “la Fuente” i “el Puente la Fuente”, perdent així gran part del seu valor tant artístic, com històric, a més de la pèrdua de recreació de tradicions, ja que els murs demolits ens indicaven perquè servia “la Fuente”, a més de per a assortir d'aigua als veïns que a ella s'apropaven per a la creació i enllaç de futures parelles, ja que al vespre a ella s'apropaven les diferents quadrilles de mossos i mosses, avantpassats nostres i per tant gràcies a ells estem aquí, elles a recollir l'aigua per a les cases i ells a cobrar el vi del jornal de “la Casa la Fuente” i de passada a establir mirades de complicitat entre ells mentre estaven  esperant el seu torn asseguts en els seus murs.

 

Després de baixar per l'esquerra de “el Puente la Fuente” arribem a l'altura de “la Casa Lugar” [23], edifici restaurat en 1986, i que, encara que ara no tingui molt valor arquitectònic, si que té molt valor històric, doncs el seu solar va albergar a l'antiga Ermita de Sant Joan, com hem dit al principi. Aquesta ermita es va alienar a la Rectoria de Cossonda en la Desamortització de Mendizábal de 1836, passant a ser presons, escoles, corrals i, finalment, seu de l'Ajuntament. Les parets de l'ermita  eren molt senzilles i les rematava un petit cimbalet sobre la porta i en l'interior tenia tres altars: el central, de llenç, dedicat a Sant Joan Evangelista, el del costat de l'epístola, de talla, amb una imatge de la nostra Senyora, d'escultura daurada, i a l'altre costat un quadre sobre taula representant a Santa Anna i una escultura de Sant Nicolau. També es va enterrar allí, el 3 d'octubre de 1672, a Mosen Pablo Romeo, promotor de el “Tratado de la Unión”.

 

I amb aquest, ja que estem de nou en “la Plaza’l Mercáu” [1], donem per acabada aquesta Ruta de "la Unión". Esperem que els hagi agradat.