A l'arribar a l'altura de “el Puente’l Parque” tenim a la dreta
“la Casa Cultura” edifici de rajola construïda en 1994 i un poc més endavant
tenim diverses cases, del segle XVIII i XIX i construïdes sobre les restes de
l'antiga muralla, amb ràfecs i façanes de tipus tradicional.
On s'acaben aquestes cases encara podem apreciar una petita torre
de la muralla, “la Torre l’Hospital” [2], convertida avui en dia en casa.
I creuant el carrer tenim “la Casa’l Medico”, edifici que encara
que actualment posseeix un dubtós gust estètic té un valor històric molt
important, doncs en el seu solar es trobava l'antic Hospital de Cossonda, en el
qual s'ajudava a morir als nostres avantpassats.
Enfront de “la Casa’l Medico” baixa una petita costa, la prenem i
vam entrar en “la Replaceta’l Molino” [3], urbanitzada en el segle XVII, encara
que molt transformada, i cridada així per l'antic molí i almàssera d'oli que
s'hi trobava i que va estar funcionant fins bé entrat el segle XX.
Tornem a sortir a “la Carretera” i si girem la vista a l'esquerra
podrem veure una part de mont que es va desmuntar perquè entrés aquesta Seguim a
la dreta i a l'arribar a l'encreuament a la dreta altra vegada per “el Puente’l
Lavadero”, substitut d'un altre que al seu torn era substituït de “el Puente
Roto”, que es situava una mica més baix del d'ara, i que era de mig punt i que
va ser construït en el segle XVIII i demolit en els anys 50 del segle XX per a
permetre el pas de vehicles.
El creuem i anem deixant a l'esquerra “el Lavadero" i “el
Matadero” [4], dues edificacions de meitat del segle XX i que encara estan en
ús, si bé “el Matadero” no es pot usar legalment des de l'any 2001.
Seguint recte arribem a “el Parque la Balsa” [5], deixant a
l'esquerra “la Balsa” i creuant el riu per “el Puente la Balsa”, petit pont de
mig punt fet en 1997 que intenta recordar a “el Puente Roto”.
Creuat “el Puente la Balsa” podem descansar un poc en aquest parc
o prendre un mos mentre apreciem les distintes espècies vegetals que poblen
aquest bonic lloc.
Fet aquest descans podem seguir el curs del riu cap avall fins
que arribem a “la Caseta las Brujas” [6], petita edificació del segle XVI que
conté un pou i que conta la llegenda de tradició popular que aquest pou es
comunica directament i per mitjà d'un passadís amb el Castell i que així en
temps de setge els habitants d'aquest podien baixar al riu a per aigua o escapar
per aquí al setge, també es conta que aquesta casa la va fer el mateix Diable en
una nit per encàrrec de les bruixes i que per aquest passadís, transformades en
gats negres, aconseguien entrar en l'Església Alta, i canviar les coses de lloc,
i en les cases amb pou, sent sinònim de molt mala sort trobar un gat negre
ofegat en el pou de casa i coincidint, conta la tradició popular, amb la
defunció d'alguna dona en el poble, i que aquí es reunien les bruixes per a
volar en processó al sàbat en "Peñas Planas". Avui en dia encara es pot veure
algun gat negre vagant pel seu voltant, sobretot al vespre.
Deixant llegendes a part i si disposem un poc de
temps podem perllongar un poc més nostre passeig pujant amb cura a "la Carretera" i buscant
entre la pineda podem trobar un conjunt de 19 coves organitzades en 5 carrers.
Algunes van estar habitades fins el primer terç del segle XX i a l'entrar en
elles encara es pot endevinar l'organització dels habitacles i les parets
exteriors de les cases que les contenien. Una vegada fet aquest tornarem pel
camí que hem vingut des de “ el Lavadero” i abans d'arribar a ell girem a la
dreta per “el Rabal del Río Bajo” i al pujar la petita costa girem a l'esquerra
i vam arribar a “el Rabal de Carramonací”, començat a edificar a principis del
segle XIX.
El que ens crida primerament l'atenció és “la Casa Gonzalo” [7],
una de les quatre cases senyorials de Cossonda, que és un solemne caseriu
recentment restaurat i que presideix “la Replaceta Carramonací”, en el qual
podem apreciar les seves dues porxades de mig punt, la seva façana híbrida, el
seu escut nobiliari i una petita llosa de ceràmica que posa el nom del carrer.
Enfront d'aquesta casa, a la dreta també tenim unes cases que
formen aquest “Rabal” i que són de principis del segle XIX, posseint algun ràfec
de tall tradicional.
No
seguim per aquest carrer, sinó per la qual puja un poc i voreja “la Casa
Gonzalo” i ens topem al fons amb “la Casa las Bayonas” [8], altra casa
senyorial, del segle XVIII, habitatge familiar per part de mare de la cèlebre
pianista aragonesa Pilar Bayona López de Ansó, a la qual la gent major encara
recorda venint a passar a aquesta casa els estius.
En “la
Casa las Bayonas”, dintre de la seva deterioració encara podem apreciar la seva
porxada de pedra negra, amb el seu escut nobiliari damunt d'ell, el seu ràfec de
fusta poc pronunciat, la seva façana a tres plantes, amb dues finestres
reixades, dues balconades i en la zona superior diverses finestres dintelades,
la petita llosa que posa el nom del carrer i altra amb el nombre de la casa i
una canella de ferro que fa de desguàs a l'altre costat de la casa.
La
Fundació "Pilar Bayona" està buscant poder rehabilitar aquesta casa per a fer
allí un museu amb l'obra de la pianista.
“La Casa las Bayonas” ens obre pas a una dels carrers més bonics
de Cossonda “la Calle la Ceida”, oficialment Calle de Pilar Bayona, la més
populosa fins fa bé poc, el que ens recorda aquella rondadera cossondana que
deia:
En la calle de la Ceida
se paró un día un galán
y
al ver las mozas que había
ya
no quiso salir más.
Que significa "En el carrer de la Ceida / es va parar un dia un
galant /
i al veure les mosses que hi havia/ ja no va voler sortir més".
Caminant “la Calle la Ceida” anem veient a mà esquerra un conjunt de cases que
semblen idèntiques, dels nombres 26 al 8, i que només les reformes de cada amo
les diferència, són “las Casas Logadas” [9], edificades en el segle XVIII com
cases econòmiques en règim de lloguer per a la gent que s'anava apropant a viure
a Cossonda en aquests anys i que no trobava cases on habitar per la seva
situació econòmica. Aquestes cases són de petites proporcions i la distribució
tradicional de les seves façanes és d'una porxada de mig punt, convertit ara en
gairebé totes en una simple porta, una petita finestra, convertida ara en la
majoria en una balconada, i un petit ull damunt, convertit ara en gairebé totes
en una obertura dintelada. La seva distribució interna en totes és idèntica,
llevant les reformes de cada casa, pati en l'entrada, estable al fons i després
corral, escales al primer pis, habitació al corral ("la cambra"), cuina-menjador
amb llar de sòl al carrer ("el fogaril"), escales al segon pis i graner ("la
falsa"). Només les diferència la simetria, és a dir, en unes les escales i
l'estable estan a l'esquerra i en unes altres a la dreta.
Aquest
conjunt encara conserva ràfecs tradicionals en els nombres 26, 22 i del 18 al 10
i porxades tradicionals en el 14 i el 10. En el costat de davant també podem
apreciar un parell de porxades més, a més de la petita plaça, “la Replaceta la
Ceida”, que s'obre a mitjan el carrer. Després encara podem observar altre ràfec
tradicional en el nombre 3 i altra porxada de mig punt en el 1.
A l'arribar
a l'encreuament de “ la Calle la Ceida” amb “la Calle las Eras Yermas” podem
veure altra petita placa amb el nom del carrer. Aquí anirem uns metres cap
amunt, fins el nombre 17, casa tipus tradicional de l'antic pagès de Cossonda
[10], del segle XVIII, i que conserva la seva porxada de mig punt, els seus
ràfecs tradicionals i la seva façana mitjanament conservada, a més del seu
interior poc canviat.
Tornarem cap
avall podent veure més ràfecs i algun arc de mig punt camuflat en alguna façana
fins que arribem gairebé a “la Plaza la Iglesia”. A l'esquerra, en el nombre 1,
tenim un ampli edifici, que actualment fa de “Bar Parroquial” [11] en el quin
cal admirar la seva porxada d'entrada.
En el just
moment que arribem a “la Plaza la Iglesia, si girem la vista a l'esquerra ens
trobem amb “la Canecilla”, estret carrer que respecta el perímetre de l'església
i que té dos petits arcs, de 1898 [12], que fan de contrafort a la paret de
l'església
En aquesta
plaça crida l'atenció l'edifici de l'Església de la nostra Senyora dels Àngels
[13], començat a edificar en 1681 i consagrat en 1686, orientada cap al nord,
amb una succinta façana en rajola, l'entrada en arc de mig punt, dos rellotges,
un de nova obra de dubtós gust i altre de sol restaurat i amb els nombres no
molt concordes amb la façana, i una esplèndida torre amb dos cossos
quadrangulars, albergant el segon les campanes, refoses en 1911 amb els noms de
“María de los Angeles”, a la del nord, “Barbara”, a la de l'oest, “Bernabé” o “Valera”,
a la del migdia, la major amb 734 kg., i “Petra”, a la de l'orient, la menor amb
394 kg. (Per a veure el Plànol turístic de l'Església prem
aquí).
(Versió original en castellà)
Colmata la
torre un tercer cos octogonal i una cúpula col·locada al setembre de 1998 que
assembla a l'antiga de 1911 que va caldre desmuntar.
Entrant a
l'edifici de l'Església cal baixar, primerament, les escales que donen accés al
rebedor. Travessem les portes que ens separen de la part de culte i gens més
entrar aconseguim una vista general de l'Altar Major, el Púlpit, els bancs, les
Capelles i altres ornaments de l'Església.
Si girem la
vista cap a l'esquerra i cap amunt veurem l'antic òrgan de l'Església Alta, que
es va baixar a aquesta altra agregant-li l'aflautat.
Per a
començar la visita començarem caminant cap a sota òrgan i veurem a l'esquerra
una petita porta que dóna accés al campanar i al cor, on es troba l'òrgan i un
gran faristol que servia per a llegir els llibres amb els quals cantava el cor.
Normalment està tancada.
Si seguim al
capdavant trobem la Capella de Sant Anton, amb un retaule de fusta tallada,
daurat i amb tres imatges, la central és de Sant Anton, i l'altar.
La següent
capella que ens trobem és la de Sant Josep, amb un retaule daurat presidit per
la imatge de Sant Josep i el Nen agafats de la mà i quatre columnes tornejades i
rematat per una conquilla compostelana. Davant del retaule es troba l'altar.
Després
arribem a la Capella de la Verge del Carme, amb altre retaule daurat molt
adornat, presidit per un llenç, i amb un forat folrat de vellut blau i estrelles
daurades que conserva una imatge de la Verge del Carme i el Nen. També aquesta
capella té el seu altar.
Entre
aquesta i la següent capella, davant, tenim unes petites escales que donen accés
al púlpit, en elevat, lloc on els capellans “lanzaban la pedricadera”.
En el
següent buit es troba la Capella de Sant Ramon amb un estret retaule amb dos
llenços, un de San Ramon, i quatre columnes tornejades i un petit buit que
alberga la imatge de la Verge de la Cama. Presideix aquesta capella un altar i
damunt d'aquest una petita imatge del Sagrat Cor.
Pegada a
aquesta es troba la Capella de Sant Bernabeu, amb un gran retaule daurat i tres
imatges, la central de Sant Bernabeu, restaurada en l'any 2001, en acció de
predicar. Aquest altar va ser inaugurat per Mossèn Juan de Lario i Lancis en
1753 i el sòcol de jaspi que envolta a Sant Bernabeu va ser portat de les
pedreres de Fontfreda (Comarca de la Xiloca) i el sòcol de pedra negra que
subjecta el retaule es va portar de Calatorat (Valldexaló) i es va pagar a 5
sous el pam cúbic.
Si passem
per la petita porta que hi ha sota el Retaule de Sant Bernabeu vam arribar a la
Capella del Sagrat Cor, on tenim un petit buit on es troba una imatge amb un
Crist portant una Creu, el Crist de Natzaret i una imatge amb un lleó als seus
peus i amb un llibre i en acció de llegir. En el centre d'aquesta Capella es
troba una imatge amb un Crist jacent, el Crist de la Cama, que es treu en les
processons de Setmana Santa, i, finalment, presidint la Capella la imatge de la
Verge de Mayo, que presideix l'Església en el mes de maig.
Abans de
passar a l'Altar Major trobem en el sòl una tomba amb una làpida negra. Hi
reposen les restes de Mossèn Jerónimo Miravete, mort el 2 de juny de 1622, i
aquesta tomba es trobava originàriament en l'Església Alta, sent baixada a
aquesta quan es va construir.
Presideix
l'Església l'Altar Major, de finals del segle XVII, amb un retaule daurat
d'estil barroc, amb quatre columnes tornejades i tres imatges principals, la del
centre la nostra Senyora dels Àngels i als costats Sant Pere i Sant Pau.
Aquest
Retaule el presideix al capdamunt un Crist del segle XV que és anterior a la
construcció de l'Església, ja que estava en l'Església Alta, i en el seu centre
posseeix un Sagrari d'or i plata. En aquesta part de l'Església també trobem la
taula que fa d'Altar, un crucifix d'estil plateresc, del segle XV, que també
estava en l'Església Alta, la Pila Baptismal i tres conjunts de bancs, un per
als Capellans i dos per a les Autoritats.
Passem a la
Capella de la Verge dels Dolors, sòbria capella amb una imatge d'aquesta verge,
que es treu en Setmana Santa, i un llenç de la Passió de Crist.
A l'esquerra
hi ha una porta que comunica amb la Sagristia i a la dreta altra que comunica
amb la següent capella, però que ara està tancada.
Així que
sortim altra vegada per l'Altar Major i vam arribar a la Capella del Santíssim
Crist amb un retaule en daurat i negre amb tres imatges, la central d'un Crist
Crucificat, de gran valor artístic i expressió immillorable en el rostre, i les
dels costats de la Mare de Déu i de Sant Joan. Aquest retaule es creu que també
el va inaugurar Mossèn Juan de Lario i Lancis en la segona meitat del segle
XVIII.
Pegada a
aquesta està la Capella de Sant Antoni de Pàdua amb un petit retaule daurat amb
quatre columnes tornejades, dos llenços, el de baix de Sant Antoni de Pàdua i el
de dalt de la Verge de la Immaculada, i un altar.
La següent
Capella és la de Sant Miquel, amb altre retaule daurat ple d'adorns i amb dos
llenços, el de baix representant a Sant Miquel. Aquest llenç està datat del
segle XVI i va ser baixat de l'Església Alta.
Passem a la Capella de la
Verge del Rosari i en ella ens trobem un excel·lent retaule daurat amb quatre
columnes tornejades i ple d'adorns. Conté tres imatges, la central és la Verge
del Rosari, ricament ornamentada amb mantell daurat a l'estil de l'època. Va ser
adquirida en 1586 per la seva Confraria i es trobava en l'Església Alta. Aquest
Retaule es va construir en 1713 i el va pagar la seva Confraria, per la
construcció i tallat 200 lliures jaqueses i, per daurar-lo 280, i es creu que és
el millor de tots els retaules de l'Església.
La següent
Capella és la de la Verge del Pilar amb un retaule daurat amb quatre columnes
tornejades i cinc imatges, la central de la Verge del Pilar, les dels costats de
Sant Jaume i Sant Roc i dalt altres dues imatges més. Presideix aquesta Capella
un altar.
I finalment
arribem a la Capella de Sant Joan, amb retaule també daurat i amb tres imatges,
la central de Sant Joan Evangelista i les dels costats de Sant Camil i Sant
Pasqual. Com el de Sant Bernabeu, aquest retaule també va ser inaugurat per
Mossèn Juan de Lario i Lancis en 1753 i també el sòcol de jaspi que envolta a
Sant Joan va ser portat de les pedreres de Fontfreda (Comarca de la Xiloca) i el
sòcol de pedra negra que subjecta el retaule es va portar de Calatorat (Valldexaló)
i es va pagar a 5 sous el pam cúbic.
Completen la
Capella un Crist Crucificat i els dos bustos més antics, juntament amb la imatge
de la Verge del Rosari i el Crist de l'Altar Major, que hi ha en Cossonda. El
bust de Sant Bernabeu, encarregat en l'any 1600 per a l'Església Alta, la quina
presidia, i el bust de Sant Joan de l’Armita, encarregat en el mateix any per la
seva Confraria i que presidia l'Ermita de Sant Joan.
Sortint
d'aquesta Capella arribem a les portes que ens han donat entrada a l'interior de
l'Església i des d'aquí podem tornar a apreciar una vista gairebé completa de
tot el contingut i passejar pel centre contemplant els sostres, cúpules,
finestrals i també, per què no, el ruïnós estat que es troben algunes de les
seves parts.
Fet això
podem tornar de nou a la plaça i girant a l'esquerra podrem veure “el Mercáu”
[14], edifici cobert que fa de llotja en els dies de pluja, construït per la
meitat del segle XX, de rajola i amb diversos arcs, tant a l'entrada amb en els
finestrals. Conté tres petits cartells turístics.
Després ens
tornem a trobar amb “el Puente la Plaza”, un petit carrer paral·lela al riu, “l'Estrecho”,
i separada d'aquest pel mur de defensa, començat a construir a la fi del segle
XVII per a defensar l'església de futures avingudes. Continuem per "la Plaza la
Iglesia" cap amunt fins trobar-nos en la confluència d'aquesta amb dos carrers.
La de
davant, “el Barranquillo” o Calle de San Bernabé, respecta el traçat d'un antic
barranc cridat “de la Hoya” o “de las Chotas” que per la seva perillositat en
moments de pluges torrencials va haver de ser desviat per mitjà d'un canal pels
afores del poble.
No seguim
per aquesta sinó per l'altre carrer que segueix a l'esquerra, “la Calle la Balsa”,
oficialment Calle de San Cristóbal, entrant en “el Rabal de la Fuente”, començat
a edificar en el segle XVII.
Gens més
entrar, a mà esquerra, tenim “la Capilleta” [15], del segle XVII, petita
esquerda en la paret d'una casa i que albergava una imatge de fusta, actualment
està tapada i amenaçada de demolició per la ruïna en que es troba el seu
edifici. Seguim entre alguna porxada i ràfecs tradicionals cap amunt i a
l'estrènyer-se el carrer arribem a unes ruïnes.
En aquest
solar es trobava fins abril de 2003 “la Casa la Fuente” [16], del segle XVIII,
una altra de les quatre cases senyorials de Cossonda, amb “la Casa Gonzalo”, “la
Casa las Bayonas” i “la Casa Certales”, que pujarem després.
Aquesta
enorme casa es caracteritzava per la seva porxada de pedra negra rematat pel seu
escut nobiliari, les seves balconades, tant a “la Carrera la Fuente” com a "la
Replaceta la Fuente", els seus ràfecs, la seva façana i també les cases
confines, del servei, que interiorment feien un conjunt de passadissos i
d'habitacions que les comunicaven entre si.
A la dreta
tenim en una casa, també del segle XVIII, que actualment és la “Casa Rural
Natura” [17].
Una mica més
amunt, a l'esquerra on s'acaben les ruïnes, hi havia una petita casa, que en els
seus darrers temps havia estat deshabitada i després havia estat les quadres de
“la Casa la Fuente”. Aquesta casa per la seva sobrietat i formes es podia
prendre com la casa tipus tradicional de l'antic jornaler de Cossonda [18].
Si vam
seguir avant en la següent casa tenim una bella balconada [19], que dóna a
l'altre costat de la casa en “el Barranquillo la Balsa”, i al poc arribem a
l'altura de “la Casa Certales” [20], del segle XVIII, última casa pairal que ens
queda per veure, amb la seva porxada, escut, finestrals i façana, encara que
aquesta última molt canviada per una reforma que es va escometre en l'estiu de
2002.
En l'entorn
d'aquesta casa també trobem diverses porxades més de mig punt, ràfecs
tradicionals i algun respirador en el sòl d'algun celler casolà.
Tornem cap
avall, per on hem vingut, fins les ruïnes de “la Casa la Fuente” i vam girar a
la dreta per “la Calle la Fuente” fins la replaceta homònima.
A l'arribar
aquí, a l'esquerra, encara podem observar un arc de mig punt d'entrada camuflat
en una porta i un poc més endavant trobem “la Fuente” [21], amb les seves tres
canelles, dos daurats i “el Caño Negro”, urbanitzada a la fi del segle XVII i
restaurada, juntament amb “el Puente la Fuente” amb dubtós gust en l'any 2003.
Després de
refrescar-nos en “la Fuente” creuem el Riu Algairé per “el Puente la Fuente”
[22], pont edificat a la fi del segle XVII per a solucionar el pas de
cavalleries i carruatges d'un costat a l'altre del riu, ja que al construir
l'església i necessitar els murs de defensa per a evitar la seva possible
inundació, aquests murs van impedir el gual que es realitzava pel riu fins
llavors, havent de construir dos ponts elevats, “el Puente la Plaza”, per als
vianants, i “el Puente la Fuente”, per als usos ja comentats, creant un conjunt
urbanístic, els dos ponts i el mur, complementari i contemporani a l'església
“El Puente
la Fuente”, juntament amb “la Fuente” i “la Casa la Fuente”, formaven un dels
conjunts més importants d'Aragó de l'arquitectura tradicional civil del Barroc
de finals del segle XVII fins la desaparició de la citada casa i la restauració
de “la Fuente” i “el Puente la Fuente”, perdent així gran part del seu valor
tant artístic, com històric, a més de la pèrdua de recreació de tradicions, ja
que els murs demolits ens indicaven perquè servia “la Fuente”, a més de per a
assortir d'aigua als veïns que a ella s'apropaven per a la creació i enllaç de
futures parelles, ja que al vespre a ella s'apropaven les diferents quadrilles
de mossos i mosses, avantpassats nostres i per tant gràcies a ells estem aquí,
elles a recollir l'aigua per a les cases i ells a cobrar el vi del jornal de “la
Casa la Fuente” i de passada a establir mirades de complicitat entre ells mentre
estaven esperant el seu torn asseguts en els seus murs.
Després de
baixar per l'esquerra de “el Puente la Fuente” arribem a l'altura de “la Casa
Lugar” [23], edifici restaurat en 1986, i que, encara que ara no tingui molt
valor arquitectònic, si que té molt valor històric, doncs el seu solar va
albergar a l'antiga Ermita de Sant Joan, com hem dit al principi. Aquesta ermita
es va alienar a la Rectoria de Cossonda en la Desamortització de Mendizábal de
1836, passant a ser presons, escoles, corrals i, finalment, seu de l'Ajuntament.
Les parets de l'ermita eren
molt senzilles i les rematava un petit cimbalet sobre la porta i en l'interior
tenia tres altars: el central, de llenç, dedicat a Sant Joan Evangelista, el del
costat de l'epístola, de talla, amb una imatge de la nostra Senyora, d'escultura
daurada, i a l'altre costat un quadre sobre taula representant a Santa Anna i
una escultura de Sant Nicolau. També es va enterrar allí, el 3 d'octubre de
1672, a Mosen Pablo Romeo, promotor de el “Tratado de la Unión”.
I amb
aquest, ja que estem de nou en “la Plaza’l Mercáu” [1], donem per acabada
aquesta Ruta de "la Unión". Esperem que els hagi agradat.